dilluns, 15 de juliol de 2013

FINALS I PRINCIPIS... DESCOBRIMENTS!

Post firmat per Iris Alarcon
Fa unes setmanes que he començat a treballar en un centre on estic molt a prop de persones que viuen la seva última part del camí. Persones grans, amb un llarg recorregut fet, amb família i amics que encaren el final de la seva vida. Durant la meva època com a resident, que tot just he finalitzat fa uns mesos, el fet d’acompanyar a la família i al pacient en els seus últims moments sempre va ser molt difícil. Era una tasca que deixava per la meva tutora, perquè pensava que era ella la més indicada per fer-ho. Tot i que en realitat també era perquè em feia por, no sabia com fer-ho, no sabia què dir ni com dir-ho.
VERSIÓ EN CAST

Aquests dies he acompanyat a la Pepeta de 95 anys i als seus fills, nets i besnéts en el final de la seva vida. Un final molt dolç i molt tranquil. Quan entrava a l’habitació de la Pepeta em preguntava… “què voldré sentir jo d’aquí setanta anys, quan estigui en un llit a punt de marxar d’aquest món?” I, tot d’una, la resposta que durant anys vaig estar buscant em va venir, voldria sentir-me estimada. I és així com he acompanyat a la Pepeta i a la seva família a arribar al final de la seva vida, ajudant-los a entendre que és un moment molt trist perquè la pèrdua, tot i esperada, és dolorosa. A la vegada, omplint aquella habitació i els seus cors d’amor, de bons records, de bons moments, de somriures i algun que un altra riure, d’abraçades… perquè… al final de tot, quan ja no queda res, allò que ens perdura és l’AMOR

FIRMAT PER:



2 comentaris:

  1. Iris felicitats pel teu primer post a l'àgoraMÈDICA, si és que tot són experiències!!!!

    ResponElimina
  2. Felicitats Iris,
    certament, "el final de la vida", sembla que roman com "allò que ha de fer el tutor" durant la residència, perquè sembla que no estem prou preparats... després un se n'adona que en determinades situacions és menys difícil de l'esperat... i d'altres justament el contrari, sembla que mai estarem prou preparats per poder ajudar a altres a afrontar-ho... Sigui la situació que sigui, qualsevol dels nostres gestos, paraules, o silencis, tenen molt més pes i valor del que pensem i d'aquí la importància del nostre paper amb els que marxen i els seus familiars i per això hem de seguir "exposant-nos" a aquestes situacions, i seguir formant-nos (com en taantes altres coses) per seguir millorant i enfrontar les "petites pors" i incerteses del nostre dia a dia...que no són poques!
    Segur que la Pepeta es va sentir molt acompanyada, i sempre la recordaràs.

    ResponElimina

Gràcies per haver realitzat un comentari. Entre tots fem creixer l'ÀGORAmèdica