dimarts, 8 de juliol de 2014

I... en aquell precís instant, em vaig tornar a enamorar!

Us explicaré una història:

"Una jove metgessa de capçalera fa mesos que coneix a la Sra.Carme. La Carme és botiguera de tota la vida, no es va casar mai i no va tenir fills. Tampoc no te germans. No obstant, te alguns cosins i amics que se l'estimen i la cuiden. Ara fa un temps que la noten més despistada, més repetitiva, sembla que ha perdut la capacitat que tenia abans per portar la botiga, fer els comptes, la comanda... inclós cuinar-se o rentar... 


La Carme visita a la seva metgessa de capçalera - molt jove, per cert! - però no enten ben bé perquè: és cert que perd una mica el cap... però... és gran! és normal! La seva metgessa, amb tot el respecte i tendresa possible, estudia el deterior cognitiu de la Sra.Carme a la vegada que l'ajuda a adaptar-se als canvis que està vivint, cosa gens fàcil! La Carme sempre ha tingut molt caràcter!

Fa uns dies que van donar d'alta de l'hospital al Sr.Ramon. En Ramon és un home que no està casat, no va tenir fills ni familia propera excepte una cosina que viu al poble i alguns veÏns. A en Ramon li encanta viure a la seva masia, que està apartada del nucli urbà però que a ell li permet cuidar dels animals i l'hort. En Ramon va caure a casa seva, estava sol i no sap ben bé com va caure ni com va arribar a urgències de l'hospital. La seva metgessa de capçalera es llegeix el seu informe d'alta hospitalaria amb certa preocupació... Com ho farem per cuidar al Sr.Ramon si viu sol i apartat? A l'informe la treballadora social de l'hospital explica que existeix una cosina que se n'ocupa... La jove metgessa de familia avui te una cita amb en Ramon després de l'alta hospitalaria.

La jove metgessa obre la porta de la seva consulta i crida al Sr.Ramon. En Ramon entra acompanyat per la Carme, la seva cosina, única familiar propera i qui sempre s'ha cuidat d'en Ramon...."


En aquell precís instant,,, en aquells segons on vaig poder entendre els lligams familiars d'aquelles dues persones i conectar les seves dues històries personals... em vaig tornar a enamorar de la medicina de familia. I és que, per molt que altres professional ho intentin, som els metges de familia els únics que tenim la sort, si volem, de conèixer a les persones en totes les seves dimensions: física, mental, espiritual, familiar i social, als nostres pacients. En aquell moment vaig entendre que aquelles dues persones es tenien l'una a l'altra i no es podien fallar, no podien caure malalts! I també vaig entendre, l'afortunada que soc de que m'obrin la porta de casa seva (dels seus cors) i em convidin a pasar.


2 comentaris:

  1. Certament tenim una de les feines més boniques, tot i que també dures, del mon! Gràcies Iris per compartir-ho

    ResponElimina

Gràcies per haver realitzat un comentari. Entre tots fem creixer l'ÀGORAmèdica