diumenge, 22 de gener de 2017

Medicina Familiar i Comunitària: BALLANT ENTRE CIÈNCIA I ART

Fa uns mesos vaig publicar a El Capçalera de la CAMFiC un dels textos més emotius que crec que he fet mai sobre l'Atenció Primària. Vull celebrar el 2017 amb tots i totes vosaltres, seguidors d' @agoramedica, compartint amb vosaltres aquest relat. El podeu gaudir de forma completa en El Capçalera del mes d'octubre. 



"Agafo el taxi que m'ha de portar des de l'aeroport del JFK fins al meu apartament a Brooklyn. El taxista, d'uns seixanta lllargs m'agafa tremolós el tiquet que li ofereixo. En pujar al taxi observo clarament uns moviments i una parla pròpies d'una malaltia de Parkinson. Mentre el taxi m'endinsa a les vísceres de la ciutat de Nova York, penso en el sistema sanitari estatunidenc i em sento agraïda del sistema sanitari universal espanyol i afortunada de formar part d'aquest, enfortint una de les peces claus del sistema, la medicina familiar i comunitària.

Tot caminant pels carrer que m'han de dur fins a la incomparable i mai indiferent Times Square, passejo per les vivències dels meus pacients... Recordo el Manel, qui va seure davant meu i sense temps a què jo preguntés res, em va dir "m'acaben de dir que la quimio no ha funcionat". Es va fer un silenci llarg, ell no entenia què volia dir i jo sabia que els dos necessitàvem pair la notícia. Aquell dia vam parlar sobre la vida i la mort. Vam parlar sobre les gran esperances de vida, aquelles que ell tot just acabava de perdre, i també vam parlar sobre les petites esperances del dia a dia, aquelles que ni tan sols ens adonem que hi són i que aviven el caliu del foc del nostre esdevenir. I la meva ment salta a la Rosa, que s'està recuperant d'un intervenció cardíaca, feia dies que es notava més cansada i trobaven que era perque no sabia abaixar el ritme. Finalment, vam diagnosticar-li una arritmia a la consulta del Centre de Salut. Tot passejant "per la 42" creuant-me tot tipus de persones... somric en recordar al Pedro i l'Amparo, com ella ja no el podia cuidar més, després d'anys d'acompanyar-li en la seva demència i finalment vam decidir ingressar-lo en una residència. Ara els estem acompanyant en el dol de la separació després de tota una vida junts... L'Amparo em deia l'últim dia abans que jo m'escapés a Nova York, "Hay que ver, doctora, ¿cómo alguien tan joven como usted, puede aconsejar a una vieja como yo?"  Us explico un secret? En realitat jo no vaig fer res, només veure el seu dolor i sostenir-lo amb ella... les llàgrimes són amargues i tot sovint el temps en ajuda a veure-hi clar, en tinguis trenta o vuitanta.

I així, ballant entre la ciència i l'art: comunicació, diagnòstics, paraules, fàrmacs i somriures... arribo a Times Square. Si, continua sent impressionan i si, jo continuo enamorada d'una medicina de família i comunitària que diagnostica i tracta persones úniques, que intervé en la familia i la comunitat com un ésser indivisible, que acompanya en els succesos vital des de l'acte terapèutic de la comunicació.
Llegeixo en un dels cartells lluminosos de la plaça més famosa del món "The magic begins with you". Ric, certament, la màgia de la medicina familiar i comunitària comença en tu, metge o metgessa de família que avui ens llegeixes, tu que crees dia rere dia consultes sagrades amb els teus pacients.


Felicitats, tens la sort de què... la màgia comença en tu!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per haver realitzat un comentari. Entre tots fem creixer l'ÀGORAmèdica